Història medieval

La invasió musulmana, el 711, fa caure el regne visigot que ja arrossegava molts problemes d´ordre intern. La seva ràpida conquesta els porta en poc temps al territori dels francs. Aquests no només aconsegueixen aturar als invasors sino que en poc temps, el 759, travessen l´antiga frontera.

El 801, l´emperador Carlemany ha portat els límits del seu domini fins el Llobregat, encara que aquesta separació amb l´emirat no és una fina línia sino tota una franja de terra. L´actual comarca de l´Anoia formava part d´aquesta frontera.
Durant el segle VIII es produeix una progressiva despoblació d´aquesta zona, encara que el denominat cementiri moro ubicat sobre el Freixe demostra la continuitat del poblament durant la formació de les noves fronteres.

En la següent centúria per establir els seus dominis, el poder comtal i l´església, incentiven l´ocupació i treball de les terres abandonades, on arrela una població que en trenta anys esdevindrà propietària. Aquesta aprisió de terres i el castell termenat, com a element defensiu, seran els factors d´organització del territori.

En el segle X es perfilen el terme i el poblament dels petits nuclis compactes sota construccions defensives. El castell de Fontanet erigit al nucli de Piera és el més important i dominava no només l´actual municipi de Piera sinó també Pierola, Vallbona, Cabrera i part de Masquefa. D´aquest període data l´església de Sant Cristòfol una mica al nord de la vila.

Altres nuclis perfilats en aquesta època són el Bedorc sota la protecció del seu castell, el Freixe amb carta de població atorgada el 954 i defensat per la seva torre, Floridi i les esglésies de Sant Jaume i Santa Creu que se situen al centre de dues petites poblacions. Hi existeix també un poblament dispers en masos, com l´anomenat de Bofill. Durant els segles XI i, sobretot, XII aquest model s´extendrà.

L´allunyament de la frontera i els avenços tècnics provocaran canvis en l´estructura social i econòmica. Entre les millores es poden destacar la difusió d´eines de metall (al segle XI ja funcionarà una farga pròpia), la presència de bous per llaurar i aprofitant els corrents dels rius la construcció de molins que serveixen per fer farina però també per al regatge de les terres.

L´economia és agrària amb la ramaderia com a complement, però lentament s´anirà ampliant amb l´expansió i diversificació de l´agricultura, que no només produeix cereals sinó que també es dedica a la vinya, l´olivera i l´horta, i l´aprofitament d´altres recursos com els boscos i els rius o la pràctica de la ramaderia transhumant que incrementarà la importància de l´ovella.

La diversificació de feines provoca l´enriquiment d´alguns sectors de la població i, poc a poc, la diferència augmentarà amb la comercialització dels excedents i sobretot amb la compra de terres. Aquest grup destacat econòmicament es convertirà en l´interlocutor davant del senyor i, posteriorment, quan es crei la figura del batlle, aquest serà elegit entre els seus membres.

Aquest desenvolupament va perfilant un model social feudal però cada vegada més vilatà. Al 1063, Piera passa a mans dels comtes de Barcelona que a canvi cedeixen als vescomtes el castell termenat de Pierola. La posició regional de Piera es va afermant i la seva prosperitat la converteixen en un dels puntals i les rendes de la nova monarquia catalanoaragonesa. Posteriorment, la vila serà el centre d´una de les tres sotsvegueries en que es dividirà la vegueria del Penedés.

Gràcies a la ubicació de Piera, entre les rutes ramaderes que van de les vessants pirinenques al Penedès i el camí que porta de Barcelona a Lleida i a Aragó, es va poder aprofitar per potenciar el seu comerç i el seu mercat que cada dilluns i després també els dijous i durant la fira anual celebrada des de el dia de Santa Maria d´Agost (el 15) fins Sant Bartomeu (el 24) es va convertir en un pol d´atracció dels mercaders de la regió.

La tradició oral situa en el segle XII la Trobada de la Sagrada Imatge del Sant Crist, de la qual se'n farà una relació especial en un capítol a part, donada la seva importància per a la població pierenca.

Consta que abans de l'any 717 existia l'església parroquial, any en què fou destruïda pels àrabs. Fou reedificada al 1058, sota l'advocació de Santa Maria, és la part romànica, ampliada, segons l'estil gòtic de transició, a la segona meitat del segle XIII, consagrada al 1260 pel bisbe de Barcelona, Arnau de Gurb. L´església parroquial també s´anirà enriquint amb les donacions de tots els que busquen perllongar la cura de les seves ànimes i el seu record en aquest món. Hi havia dues escoles depenents de la parròquia, una que preparava els aspirants als ordes religiosos com a salmistes i cantors, i una altra que ensenyava a llegir i escriure. Des el segle XIII existia també un hospital lligat a l´església de Sant Francesc.

El conjunt que se´ns ofereix entre els segles XIII i XIV és una societat de doble vessant perquè consolida activitats urbanes al costat d´un fort desenvolupament agropecuari. L´estratificació és cada vegada més gran i les famílies destacades es barregen amb la petita noblesa i intenten controlar el màxim de terres com a font d´ingresos per projectar-se cap a Barcelona.

El segle XIV porta, arreu de l´Occident europeu, males collites, epidèmies, guerres i una forta càrrega fiscal per cobrir les necessitats de les noves monarquies que començaven a emergir sobre el model feudal. A Piera els primers simptomes de crisi se situen l´any 1333, el denominat lo mal any primer. Les pressions fiscals són les que creen amb les males collites una situació difícil de suportar i que porta a friccions amb el senyor i amb l´església. No en va, Piera és venuda a Esperandéu de Cardona pel comte d´Urgell, Jaume II, per sufragar la seva candidatura al tron per la quantitat de 12.000 florins.

Amb l´arribada al poder de la família Trastàmara , d´origen castellà, l´any 1412 les relacions amb el Mediterrani s´intensificaran, però també amb Castella i amb Navarra. Alfons el Magnànim recupera Piera a l´any 1431 però les necessitats de la seva campanya a Itàlia el porten a vendre la vila per 9.000 florins al monestir de Pedralbes que ja des de 1326 ha anat intensificant la seva presència a Piera.

El segle XV evidencia la pèrdua de vitalitat de l´economia pierenca. Hi ha una davallada demogràfica i una preeminència social de la vila sobre els nuclis més rurals que pateixen encara més la crisi. Als anys 50 es pateixen les tensions dels pagesos remences i la Guerra Civil entre pactistes i el rei Joan II (1462-72) no fa més que aguditzar els problemes.